Petit, te'n recordes?
Tot va començar amb un simple "Qui ets?" i des d'aquell moment la nostra història es va començar a escriure.

Recordo el primer t'estimo, la primera abraçada, la primera carícia, el primer per petó.

Si em preguntessin quin és el meu pla per d'aquí 100 anys, la meva resposta series sempre teu.

Recordes aquelles nits observant l'infinit i negre cel blau? comptant cada un d'aquests puntets brillant a milions de quilòmetres.
També recordo quan em deies tot el que m'estimaves i que el nostre es faria etern i, ja veus, el meu somni es va acabar.

Cada nit me'n vaig a dormir imaginant al meu costat, abraçant-me i així cobrint del fred hivern. En despertar l'únic que vull és que em deperis amb un petó i escoltar aquells "Bon dia, princesa" que tant m'alegaraben el dia.

Desitjo el moment de tornar-te a veure, que em miris i em diguis que no vols deixar anar la meva mà mai més, perquè només vull escoltar com em dius que sense mi res és el mateix, que sents el mateix buit que jo en notar la meva absència ...

Vull que recordis els meus "T'estimo" i que necessitis dels meus petons.

Avui, et torno a veure i ja nose que dir, et trobo a faltar, ho sé, però ... és que encara t'estimo?
Ha passat molt de temps i jo volia una història amb principi pero sense final amb tu però, ja no estic tan segura...

Però és això, el fet de no estar segura, ho cambía, tot.
Diuen, que les oportunitats, són com ràfegues de vent,que si dubtes un instant, les perds, se'n van, s'escorren entre els dits i volen a mans d'altres.
Moltes vegades cometem l'error de pensar massa, d'analitzar les coses i de menjar-nos el cap, i fer-nos mal a nosaltres mateixos.
Sentim coses que ens espanten, coses que no controlem i no sabem com manejar, i som joves, i no entenem res, o potser massa, i arriba un moment en què t'adones que ets tu la que comet el pitjor error de lavida, un error irremediable, cometre l'error d'enamorar i fotra-ho tot. I després esperes molt de temps i segueixes, menjan-te el cap amb tonteries, amb coses que et fam molt molt de mal, esperant, malgrat tot, segueixes aquí. Totes les vegades que vas caure, que et vas sentir una merda, que no li trobaves sentit a la teva vida.
I després de mil i un llàgrimes, arriba el moment en què la vida, les circumstàncies t'ensenyen, que has de deixar de pensar, de cometre els mateix errors.
I t'adones del temps que has perdut, que és millor actuar segons el que et vingui de gust, somriure a la vida i esperar l'inesperat.
Perquè si de veritat has tornat, ets aquí, realment em vols, i no tornarás a marxar. I sí, et trobo a faltar, prou de mentires, però d'això n'estic segura:

No et necessito.

tenir les coses clares?
HEPAA! no és tan fàcil, avegades nosaltres volem una cosa, però sóm influenciables i hi ha cops que per por del que pensen els demes no ens atrevim a lluitar per el que volem a no ser que estigui acceptat per la gent que ens rodeja, ho trebes normal?
Hah... i després critiquem als demès de poca personalitat, quan els primers que faltem d'ella sóm nosaltres mateixos, i sino, paret a pensar, i recorda, as deixat mai anar al que estimaves per els demès?
Avegades hem de pensar en un mateix per aconseguir la feliçitat, i si t'estimen, ho acceptaran.

Simplement no esperis que els demés faguin alló que tu no has fet, avegades tens que ser tu el que doni el primer pas, o avegades simplement no has d'esperar res.

Per totes aquelles vegades que has deixa't escapar alguna cosa que tenies entre les mans, dins teu. Per totes aquelles coses que has fet per no fer mal a un company, a un amic o a un germà i has acabat adonant'he que tot va ser un engany. Per totes aquelles vegades que has deixa't escapar a una persona, a la que estimaves, per un amic que no sabria valorar-la. Per totes les vegades que has mentit per salvar una relació. Per milers de coses més. Perquè vulguis o no, així és el món. No deixa de marejar-nos.